El tractat dels Pirineus és l'acord de pau signat el 7 de novembre de 1659, entre els representants de Felip IV de Castella, i els de Lluís XIV de França, que posava punt i final a la guerra iniciada entre ells el 1653. El "Tractat", per no dir-ho d'una altra manera, estipulava la cessió a França de diverses places de Flandes i Hainaut, i al sud, la cessió del comtat de Rosselló (amb el Conflent, Vallespir i Capcir) i de la meitat del comtat de Cerdanya, fet que satisfeia amb escreix la vella aspiració francesa d'emparar-se d'aquestes comarques catalanes. Aquesta cessió fou feta per Felip IV sense consultar les corts catalanes ni els organismes catalans de govern, ni tan sols notificar-los-ho, com a resposta per l'aixecament català de 1640. Tot i això, aquest pacte entre les monarquies francesa i espanyola violava les lleis i Constitucions catalanes que havia jurat respectar el monarca espanyol Felip IV. Aquesta amputació d'una part important del territori natural de Catalunya suposà una pèrdua de recursos econòmics i un retrocés de la llengua i cultura catalana en la Catalunya que va romandre sota mans franceses.

Catalunya perdia una part important del seu territori i de la seva població (Perpinyà era la segona ciutat de Catalunya). El Principat va quedar mutilat, desfet i esgotat. Les conseqüències del Tractat dels Pirineus van ser immediates. Lluís XIV, que havia promès conservar els privilegis i institucions de les terres annexades, va dissoldre, el juny de 1660, el Consell Reial, la Diputació, els tribunals i les institucions de la Catalunya Nord.

El tractat establí finalment que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França, per a determinar els quals fou reunida la conferència de Ceret (1660), de la qual sorgí l'enclavament de Llívia, mantinguda per al Principat pel fet d'ésser vila i no poble, i l'establiment definitiu de les noves fronteres franco-catalanes, amb la greu consegüent mutilació dels Països Catalans.

Abans de l'annexió, les terres ultrapirinenques eren catalanes per la història, les institucions, la llengua i la cultura. Cal tenir present, però, que en el segle XVI s'havia produït una important immigració francesa. La francesització iniciada per les noves autoritats va ser molt lenta, especialment a les zones muntanyenques i rurals, però molt més intensa a Perpinyà i a altres nuclis urbans. En aquest sentit cal destacar el paper dels eclesiàstics, que es van negar a utilitzar el francès i van continuar predicant en la llengua catalana. Lluís XIV va imposar l'ús de la llengua francesa a l'administració, tot i que la mesura no va ser del tot efectiva fins al 1700, ja que una gran majoria de la població, sobretot la rural, no entenia el francès. Per aquest motiu , l'aspecte més important de la imposició del francès va afectar a l'ensenyament. A més es va exigir el coneixement del francès per poder exercir la majoria de les activitats professionals (advocats,metges, notaris...)

A finals del segle XVII es va eliminar el Consell Sobirà i el Rosselló es va convertir en el Departament dels Pirineus Orientals, en peu d'igualtat amb la resta de departaments que componien la nova França centralitzada i unificada, volguda pels liberals.

Les autoritats catalanes mai no acceptaren una partició feta contra les institucions catalanes i continuaren considerant incloses dins el Principat les comarques perdudes. Les corts foren oficialment assabentades el 1702, per primer cop del tractat, sense ratificar-lo, però donant-lo per fet. Els catalans no acceptaren el Tractat dels Pirineus, perquè es sentien catalans germans dels catalans de l'altra banda dels Pirineus i no francesos. A més, tenien nombrosos llaços familiars amb veïns de localitats de l'altra banda del Pirineu i no volien perdre els trets que els identificaven com a catalans, com la llengua, la cultura i les tradicions. Ningú volia pagar als francesos l'impost sobre la sal, ja que Prats de Molló, com la majoria de pobles nordcatalans, havia gaudit del privilegi de la lliure circulació de la sal, molt necessària d'altra banda pel bestiar oví i boví, i per a la conservació de la carn de porc.

Malgrat les promeses de Lluís XIV de respectar la particularitat catalana després de la pau dels Pirineus, els habitants del Vallespir i del Rosselló patiren nombroses vexacions. S'imposà l'obligació de parlar i escriure en francès i la prohibició del català a l'escola, a més de gravar amb un impost la sal, anomenat la gabella. Aviat les presons s'ompliren d'homes i dones acusats de fer contraban amb la sal. Fou llavors quan començà l'aixecament popular dels Angelets de la Terra.